학술논문

Building an architecture of everyday life in South Korea: mass housing estates in Seoul as an instrument of modernization, 1962-2008
Document Type
Dissertation/Thesis
Source
TDX (Tesis Doctorals en Xarxa)
Subject
Àrees temàtiques de la UPC::Urbanisme
Language
English
Abstract
Els polígons residencials -o apat’u tanji en coreà- construïts a Seül durant la segona meitat del segle XX són la pràctica espacial més característica del projecte modernitzador de Corea del Sud. No són només el subproducte passiu de processos econòmics i urbanitzadors, sinó una estratègia política activa amb l’objectiu d'introduir noves estructures econòmiques i socials dins del projecte modernitzador del règim desenvolupamentalista, i han tingut un impacte radical en la transformació de la ciutat i la societat. Així, operen a dos nivells interrelacionats: com a pilars del projecte modern de fer ciutat en termes físics (un mecanisme d’urbanització), i com a mitjà per a donar forma a una societat i un estil de vida urbans moderns (un mecanisme de socialització). Els polígons d'habitatge massiu han estat essencials per definir diferents àmbits de la vida quotidiana, des de l’escala urbana, passant per l’escala dels barris residencials, fins els hàbitats domèstics. Malgrat que es calcula que un 53% de la població de Seül viu en polígons residencials, no són considerats com un tema disciplinar per la comunitat arquitectònica. Són menystinguts per la seva percebuda banalitat i estudiats majoritàriament des d’una perspectiva sociològica, econòmica o política. La recerca posa en dubte aquesta suposada banalitat i s’interessa per les lògiques espacials i organitzatives ocultes darrere l’aparent normalitat dels polígons d’habitatge massiu. La tesi els aborda com un tema arquitectònic i proposa una metodologia per identificar-los, descriure’ls, interpretar-los i criticar-los des de la disciplina a diferents escales: a l'escala de la ciutat; a l'escala de la parcel·la; i a l’escala del tipus edificatori-unitat residencial. Aquests tres àmbits determinen l’estructura bàsica de la investigació. Els resultats de la recerca demostren que l’adopció de polígons d’habitatge massiu per respondre a la manca crònica d’habitatge durant gran part del segle XX no ha estat un procés homogeni. Els polígons han adoptat una varietat de papers urbans, s’han destinat a diversos públics i han seguit diferents lògiques de posicionament dins la ciutat durant el període d’estudi. El problema de l’habitatge va ser entès a escala urbana simplement com la provisió quantitativa d’unitats residencials, de manera que els polígons no han contribuït a la formació i l’Organització de l'espai urbà. Han romàs com a fragments urbans aïllats, només integrats de forma parcial amb altres processos de creixement urbà, amb la ciutat existent i amb el context natural. No obstant, la sistematització de processos de planificació i de models formals per a la provisió d'unitats d’habitatge a gran escala es va consolidar en una tecnologia que va normalitzar la construcció unitària de fragments urbans sencers. A l’escala del planejament dels polígons es van produir innovacions rellevants durant un breu període amb la introducció d'estratègies d'ordenació basades en clústers d’edificis residencials. El desenvolupament d’una unitat residencial estandarditzada també va donar lloc a una tipologia moderna i innovadora que hibrida models d’habitatge globals amb formes autòctones d'entendre la domesticitat, la comoditat, l’ús del pla del sòl i la privacitat. La tesi evidencia com la transició vers el desenvolupament privat a finals dels anys vuitanta va torbar l’evolució del model d’habitatge massiu a Corea del Sud. Avui dia, els apat’u tanji han esdevingut protocols d’organització espacial que estandarditzen l’entorn construït a diferents escales. Els sistemes d’ordenació i les tipologies residencials desenvolupats anteriorment sota la direcció de l’administració pública van ser apropiats pel mercat sense tenir en compte els objectius socials i els continguts teòrics originals.